“Un poble el vols, encara que només sigui per anar-te’n. Un poble vol dir que no estàs sol, saber que en la gent, en les plantes, en la terra hi ha alguna cosa que és teva, i que fins i tot quan no hi ets es queda esperant-te.” CESARE PAVESE, La luna e il falò   Tots els escrits de l'Absenta agrupats i justificats en un llibre, amb material fotogràfic inèdit. L'Absenta és l'intent de fer sobreeixir costums, personalitats i maneres de fer que s'han anat perdent. La història recent i no tan recent d’un poble i d'una terra explicada per algú ben peculiar. Perquè la història sembla que només l'han feta els homes, era de justícia parlar amb la veu de les grans ignorades, de les que han patit i van patir tantes prohibicions, de les que han hagut de callar tant. L’Absenta vol descriure aquells temps tan borrosos, aquelles imatges de les quals en tenim ben poca cosa: alguna foto en blanc i negre o un apunt ràpid del No-do del moment. Vol comunicar aquells temps d’incomunicació, a la seva manera, salvar de la crema instants, sensacions, experiències, sabors, olors, sorolls... que, pel fet de no tindre’n testimoni gràfic, encara es mereixen ser millor recordats. I destriar el gra de la palla d’esta societat que es mira el melic a cada moment, sumida en la satisfacció de la modernitat i de les noves tecnologies. Una societat que pensa que tot el que no sigui mirar endavant és una pèrdua de temps.   Podeu trobar L'Absenta a les llibreries de Tortosa, el Perelló, l´Ampolla, Amposta, la Cava i Jesús i Maria, Sant Jaume d’Enveja, Camarles i l’Aldea. I a Barcelona ciutat, a les llibreries: Pròleg, C/ Dagueria, 13, al Barri Gòtic, Etcètera, C/ de Llull, 203, al Poblenou, La Garba, C/ Maquinista, 19, a la Barceloneta, Rosa de Foc, C/ Joaquim Costa, 34, al Raval.   Si el voleu adquirir per internet, demaneu-lo a aquesta adreça: turismecamarles@tinet.cat     Podeu fer els vostres comentaris sobre el llibre o dir què n'espereu del pròxim en aquest correu : aclua@xtec.cat

© Copyright Absenta2007.com

Vatros, les jóvens d’ara que m’esteu llegint, no sabeu què era ser dona en aquell temps. Vatros no sabeu què és endevinar lo mal oratge pel vol de les aronetes, ni heu anat mai a beneir les coques de Sant Blai, ni a beure del canal, ni sabeu què és tindre l’únic moment de descans de la setmana lo diumenge a la tarde, destavellant fesols. Vatros no sabeu de les bondats d’una cadira de bova després de tot un dia recalçant tomateres. No sabeu què és esperar la nit en candeletes per a què et tapés tots los secrets. Esperar el primer dissabte de cada mes per a refugiar-mos a la perruqueria d’Encarna i bossar els fàstics d’una vida en comú submissa i cohibida, i vore les dones escoltant-te i fent-te sentir que no érets l’única; que encara que cap de natros acabés alçant la veu, no estàvem soles.

© Copyright Absenta2007.com

Ara mos enfadem perquè no hi ha cobertura, i sortim a aixorejar-mos i a fumar al carrer quan abans no entràvem a casa en tot lo dia, i mos queixem perquè  costa de trobar la secció dels ous a l’hipermercat. Que hem desistit dels miracles de la vida, de  matinar i vore pondre’s un ou al tancat dels pitxons, i menjar-te’l encara calentet.
Hem desistit, sobretot, de la bellesa. La bellesa dels camps deserts la tarde de Nadal, la del color platejat dels llissals cabeçuts saltant pel riu quan se fa fosc, la bellesa de la lluna quan fa el ple entre les oliveres, la dels arpegis en les venes d’un braç quan són acariciades com cal.

Lentament passo amb barcassa la suor dels avantpassats que han donat vida a esta terra, la sang menstrual que contenia amb draps blanquíssims, lo pixum i la merda que traíem cada setmana del comú, la llet que em rajava de les mamelles, la saliva de les paraules que ja no diran mons néts.

Mitja vida, lo mestral. Despentinant les oliveres, torcant precís los vidres del cel, sacsant les romigueres, les migranyades. Com una granera gegant que, de muntanya enfora, cap al litoral, arrossega la porqueria i l’amaga baix de l’estoreta verdíssima del Delta.

La figuera de la Torra ja no donaria mai més figues,  ja no la faria reviscolar res, ni tan sols estos tardets d’estiu imponents, en què pareix que sobrix lo món i, en ell, totes les mirades.

La tarde que tinc forces encara jugo a amagar-me detràs d’alguna porta o d’un armari, i que ma néta em trobe. Aquella temoreta de ser descoberta quan sento el tropell a prop  és la mateixa de quan era xocoteta, i tanco els ulls ajocant-me en los records.  I és estiu, sempre és estiu.