SEMBLAVA UN SOMNI

Recordo aquell matí com si fos ara mateix: com de costum vaig seure al costat d’algú que ja coneixia de vista, com a tots, tots ens coneixíem de vista sense tenir cap relació de parentesc, i si faltava algú, encara que ningú no deia res, tots pensàvem en ell, en què li hauria passat o perquè no hauria volgut venir.

Aquell dia no hi érem tots i l’ambient era bastant tranquil. Jo anava llegint un llibre que no vaig poder acabar, m’estava adormint, els ulls se’m tancaven... Vaig sentir un soroll, el meu llibre estava a terra i encara que estava ben a prop no el podia agafar. La gent cridava, plorava, però era un plor estrany, un plor desesperat i sense esperança. A poc a poc se n’anaven d’allà, sols o com la gran majoria, amb ajuda d’algú. Jo estava sola, tenia els ulls oberts però no hi veia gaire, un bon home se m’apropà, recordo perfectament la seva mirada, és el que millor recordo, em mirava amb aquells ulls blaus que no podien plorar, però que m’ensenyaven la tristor de la seva ànima, un buit penetrant, una expressió que no entenia. Va tancar-me els ulls i sense dubtar-ho vaig tornar-los a obrir, jo ja no estava en el mateix lloc, estava envoltada de gent que demanava justícia, mai havia vist tanta gent junta, no sabia què estava passant. De cop vaig veure els meus pares, eren al meu costat però no em parlaven. Les seves mirades penetrants exigien respostes. Jo volia saber què passava, ells no m’ho deien. Cansada d’insistir vaig voler tocar-los, agafar-los, abraçar-los però no podia, hi havia alguna cosa que m’ho impedia, però què? Cansada d’actuar en va, em vaig interessar encara més pel que estava passant, la gent demanava la veritat, joves amb les mans pintades de blanc, pancartes que demanaven justícia...

Vaig comprendre que allí passava alguna cosa en la qual jo no podia prendre part, fins que vaig veure un cartell que deia: “En aquell tren hi anàvem tots”. De sobte vaig recordar el meu llibre, els ulls blaus, jo era en aquell tren però, perquè ningú em veia? No, jo no anava en aquell tren, no hi volia anar, tenia por, no estava preparada per a creure’m la veritat...

Ara m’adono que el que ens va succeir ajudarà que no torni a passar, no vull donar les culpes, ara ho tinc tot clar, la meva vida segueix en aquell tren i sé que ningú m’escolta, però des d’on sigui que sóc, ara l’únic que demano és la continuïtat, l’esforç i el valor que ajudarà a superar això, no vull plors, ni demano venjança, això seria posar-se a l’alçada d’uns assassins. És millor que ells mateixos s’adonin de l’acte tan horrible que han comès matant tanta gent innocent.

Marta Acosta

Prosa Catalana. Categoria C