EL DARRER

Dia 8 d’agost de 1790

Em dic Empa i escric això perquè quedi constància de mi i del meu poble en el futur en què no existim. L’escric jo perquè sóc l’únic de la tribu que coneix les escriptures dels avis aborígens. Sóc un aborigen australià i des de fa uns dos anys els homes blancs han arribat a la nostra terra. Nosaltres, els aborígens, sempre els hem tractat com a iguals, no com ells, que pensem que som bèsties. Ells tenen armes que mai hem vist. Porten foc, ferro, fusta i ens maten, i ens cacen com a animals. Fa ja molt temps que la meva gent va arribar en aquesta terra i ningú ens pot expulsar d’aquí perquè ningú és el propietari, tothom pot viure i tothom pot marxar i fer el que vulgui i ara els homes blancs vénen amb les seves armes a imposar la seva autoritat i a reclamar propietats i exterminant la meva gran família. Amb quin dret –pregunto jo- assassina la meva tribu, que no es pot defensar, perquè mai ho hem hagut de fer i els esclavitza com a servents? Hem de deixar herència en la terra més que les històries dels anglesos.

Algunes vegades, per la nit, sento com ploren per por alguns de la tribu; com els nens creixen malament i tenen por a tot. Cada vegada ens hem d’endinsar més a la selva, perquè no ens trobin, i encara que sabem que té un límit, no sabem què fer per fer fora els homes blancs. El nostre campament és a ra a la platja molt a la vora del mar, on no hi arriba l’aigua i on creiem que no ens descobriran els anglesos.

A la meva filla D’jiba li ha caigut una dent rosegant un tros de carn i plorava molt perquè li fa molt de mal. La meva esposa S’boumma està embarassada i no vol que el pròxim fill que tinguem sigui un poruc. Molts diuen paraules vanes sobre lluitar i imposar-nos als anglesos i em fan riure, això és impossible i ningú dels que diuen això m’acompanyarien si decidís plantar cara als homes blancs.

Dia 27 d’agost de 1790

Els homes blancs ja saben on estem i és qüestió de temps que ens trobin i ens matin.

Tinc moltíssima por i per això la lletra està torta i costa llegir-la. Ara sí que tots plorem i perquè no es perdi la nostra història hem decidit deixar totes les nostres coses en un cau a terra i algun dia quan algú llegeixi aquestes paraules excavarà i trobarà tresors de la meva tribu.

Avui han mort dos homes que anaven a caçar. Els han matat de dos trets que hem sentit des del campament. Eren en Ju’hpo i en Fuise, i també eren els meus amics des de petits. Ara em ve a la memòria tot el que vam fer junts. Quan vam pujar a l’arbre més gran del bosc i els nostres pares ens deien que baixéssim, quan anant de pesca vam enxampar un pop d’un metre i mig de llarg i vam fer una festa o de quan vam encendre la nostra primera foguera i saltant al seu voltant en Fuise es va cremar una mica el peu esquerre i va cridar tant que va despertar tots els de la tribu.

Mentre dic això, les llàgrimes rellisquen per la meva cara i van a parar a la meva blanca barba on van caient gota a gota per la barbeta. Ja estic cansat d’esperar morir quan acabi aquesta nit el djigeridu per al cau del tresor de la tribu; agafaré la llança i aniré al poble de pedra de l’home blanc i moriré lluitant tal com voldrien els meus avantpassats. Si no fos pel meu cosí, en Kwyjo, el nostre campament seria segur i no podem fugir, de res serviria perquè ens acabarien agafant. El meu cosí ens ha traït i ha explicat als homes blancs el punt exacte de la situació del nostre campament, els llocs on podríem fugir, quants som, etc.

I tot per un miserable càrrec com a jardiner i ésser considerat anglès; un fet que no voldria ni somiar.

En fi, avui ha sigut un dels pitjors dies des que va arribar l’home blanc, però els déus no ens ajuden i jo ja he perdut la fe.

Dia 28 d’agost de 1790

Avui és l’últim dia que t’escric, així que no tinc moltes coses a dir. Em vaig sorprendre quan molts homes de la tribu van dir que em volen acompanyar al poble de l’home blanc i almenys no moriré sol. Avui en Ghan-fer ha mort ofegat al riu quan pescava per esmorzar. Dues dones s’han suïcidat en saber que els anglesos vindran aviat. Els nens van sempre en pinya i mai se separen els uns dels altres.

El djigeridu que he fet m’ha quedat molt bé i sona de meravella. Ara me’n vaig i no tornaré a veure el sol mai més. També he parlat amb el meu primogènit MamPaem, i li he dit tot el que ha de fer ara que jo no hi seré i tots els arbres on s’ha d’amagar quan vinguin els blancs a matar-lo. Una malaltia dels blancs ha provocat una epidèmia entre el nostre poble, per sort encara no ha arribat a la nostra tribu. El nostre final arriba i aquí dic adéu, espero que això ho llegeixi algú, algun dia, i espero que no sigui un anglès.

N’Empa va morir a la ciutat dels blancs i també van morir tots els que l’acompanyaven i tots els de la seva tribu, excepte el meu primogènit, la seva esposa i el cap de la tribu. Els seus descendents encara es poden trobar a les terres d’Arnhem, reserva aborigen actual. N’Empa ha mort i només resta d’ell el seu llinatge ja que el diari se l’ha emportat el mar... Estava a la sorra de la platja, s’havia escrit amb un pal.

Artur Rodríguez

Prosa Catalana. Categoria A