A IMPORTÀNCIA D’UNA LLETRA

Durant el mes de gener vaig demanar als alumnes de dos grups de 4t d’ESO que redactessin una història. El tema era completament lliure, però només hi havia una condició: en el desenvolupament de la història una lletra havia de tenir un paper primordial. Els alumnes van fer gala de la seva imaginació i la proposta va donar lloc a textos molt variats. Aquí en teniu un recull, ben divers. Així, trobareu un text en què la confusió entre els mots ovella i orella provoca una tragèdia en un poble; un altre en què una lletra és la terrible marca que un assassí en sèrie deixa a les seves víctimes; un altre que planteja un món futur en què totes les lletres r han estat substituïdes per la l; un en què una lletra dóna nom a una tàctica futbolística, i, fins i tot, un altre que ha estat redactat sense que aparegui ni una sola vegada la lletra s!

Aquí els teniu. Gaudiu de la lectura!

Isabel Satrústegui.

Professora del Departament de Llengua i Literatura catalanes.

UN MALENTÈS ALLIBERADOR

A l’època dels reis absolutistes, qualsevol desig del rei era una ordre per a tots.

Quan va morir Frederic V, el poder va passar a mans del seu fill novell, Frederic VI.

Amb tan sols divuit anys, va començar a regnar un gran país. Era un home capritxós, malvat i sense sentiments.

Durant els dos primers anys del seu regnat, la població va passar de nou milions d’habitants a cinc milions. L’economia del país va estar en decadència, la fam i la pesta, eren les principals causes de l’alta mortalitat i tot el treball aconseguit als camps anys enrere, es va perdre. La Mesta, que era una agrupació formada pels propietaris de ramats d’ovelles, es va desfer. A les manufactures, faltaven treballadors i això va provocar una gran demanda, i una forta inflació de preus. Els pagesos no tenien per menjar, ja que bona part de la seva petita collita anava a parar a mans del seu avar rei.

Es van formar nous grups de bandolers que actuaven pels camps. Aquests saquejaven, robaven i mataven a qui passés pel davant. Hi mancava molt la seguretat rural.

El poble cada vegada estava més enfadat en veure que el rei no intentava fer res davant d’aquests problemes.

A Frederic VI no li importava el seu poble, més aviat, només es preocupava per ell.

Aquell dia 22 de febrer, amb l’excusa d’haver decapitat amb les seves pròpies mans a un pagès que havia estat acusat d’intent d’assassinat al seu conseller i amic, Lluís de Tifonia, va manar organitzar una gran festa per als seus vassalls i amics.

Després d’una nit de beure i d’estar amb moltes noies, va dirigir-se a la seva cambra per descansar, però de tan ebri que anava va caure al terra i es va dormir.

Corria pels camps de foc, fugint d’algú que el volia matar. Arribà a un carrer sense sortida, i ovelles i pastors anaven armats per matar-lo.

De sobte, algú el tocava, es va despertar suant. El seu amic Lluís l’havia portat a la seva habitació.

- Què li passa res?- va preguntar-li amb un to fluix.

- Vull... to...tes les o...velles... a palau...- ordenà el rei. Per culpa de l’alcohol no li sonaven bé les paraules.

Lluís s’alarmà, havia entès vull totes les orelles a palau.

- Però senyor, això és una bogeria!- va cridar el conseller.

- He dit... que les... vull to...tes!- la seva veu va imposar la del seu amic.

- No pot ser!

- Doncs..., primer por...teu- ne la meitat.... Immediatament!

- Com vulgui, jo estaré aquí sempre per servir-lo. Ah, serà millor que se’n vagi a dormir, ho necessita.- les últimes paraules les va dir tancant la porta al seu darrere.

L’endemà, el conseller va apropar-se al rei.

- Pensa continuar amb l’ordre que em va manar ahir al vespre?, o només era un caprici a causa de l’alcohol?- va preguntar-li atemorit.

- És clar que sí!, les vull totes!

- Però molts pagesos moriran!

- Jo només em preocupo per la meva seguretat, no per aquests estúpids de camp. Obeeix les meves ordres, que jo encara tinc més poder que tu.- i amb aquestes paraules va donar-li l’esquena al seu amic.

Lluís, avergonyit del seu rei, va anar a cercar els millors metges del poble i va manar a tots els pagesos anar a palau.

Desprès d’una tarda de crueltat, tots els pagesos del regne, van quedar-se només amb una orella.

Els vassalls, amics i criats del rei van reunir-se.

- Serà millor fugir, potser demà el rei mani tallar-nos un peu o els ulls!

Així, que sense que el rei se n’adonés, a mitja nit tots van marxar, quedant-s’hi només el conseller- amic i el rei.

L’endemà, les mullers dels pagesos es van reunir i van tractar sobre què fer amb el rei. De manera, que les dones van armar-se de valor, van agafar les armes i juntament amb les ovelles (van pensar que serien de bona ajuda quan haguessin de travessar portes i fer-les servir de protecció davant la guàrdia del rei), van dirigir-se cap a palau.

Mentrestant...

- Senyor, ja té el seu botí, es troba al soterrani. I també vull dir-li que me’n vaig, no puc fer-li costat a una persona que no té sentiments, a una persona avara i a una persona voluble. A més, vull que sàpiga que ara es trobarà sol, sense ningú que obeeixi les seves ordres. Adéu.- va dir el conseller del rei.

El rei no entenia res i va deixar que marxés sense oposició. No sabia el perquè de tot el que havia succeït, però no li importava, no va creure el que li havia dit.

Va baixar per les escales amb l’ajut d’un canelobre, tot era fosc i humit.

L’exèrcit de dones ja havia enderrocat la gran porta sense oposició, no entenien què passava. Van anar en busca del rei i finalment es van adonar del seu amagatall.

Frederic va sentir molt de xivarri a sobre seu i, atemorit del que li podria succeir, va accelerar el pas escales avall, quan finalment va arribar a la cambra on es trobava el seu botí.

- Aquí deuen ser les ovelles assassines del meu somni– pensà el rei.

Però en obrir la porta, una forta olor va sortir de l’habitació, i estranyat, va apropar les espelmes cap al fons de la cambra. Tal va ser el seu ensurt, que el cor li va fer una mala passada.

Les dones que el van trobar asseguren que en veure el munt d’orelles apilades al fons de l’habitació, al rei li va donar un atac de cor.

Després d’aquests esdeveniments, el poble va canviar totalment i l’era absolutista es va acabar.

Respecte a la política, el poble decidia qui havia de governar, a més hi va haver una separació de poders, i totes les lleis es van reformar.

L’economia del país va entrar en un procés d’esplendor.

La fam i les epidèmies van passar a la història, i això va provocar una millora en la producció agrària. La població va créixer contínuament.

Per culpa de la mala pronunciació, el conseller va entendre en lloc d’una ve baixa una erra . A causa d’aquest malentès, la història d’aquest país va canviar. Encara que el rei hagués robat les ovelles, els pagesos no haurien tingut valor d’enfrontar-se contra el rei.

Avui dia, en aquest lloc de la Terra, hi ha una dita que diu: Quan les coses van malament, el millor serà tallar orelles a la gent.

FI

Andrea Guinò 4t A

UN FUTUL ELONI

La Fina era la més preuada inventora dels últims anys. Havia aconseguit premis molt prestigiosos i una fama immillorable. El seu últim i gran invent va ser una màquina del temps, un aparell que li permetia viatjar al futur ,i que, per seguretat, no li va parlar a ningú de la seva existència. El dia que la Fina la va tenir llesta, ella mateixa va fer de conill d’índies i es va endinsar en aquella capsa, va prémer uns quants botons i...plas! per fi ho va aconseguir, el seu gran somni, estava a l’any 3000. En arribar es sentí una mica estranya i mirà al seu voltant. Tot era diferent, els cotxes li passaven per sobre el cap, uns homenots metàl·lics caminaven plàcidament per les voreres, tot era al·lucinant! Es va ficar en una mena de local que li va cridar l’atenció, allò li era familiar, era com els “cibercafès” de la seva època. Sense quasi parlar amb ningú va seure en una cadira (que sense fer-li res se li va col·locar perfectament al cos), va mirar la pantalla de l’ordinador i es va sentir com a casa. La seva obsessió era mirar alguna pàgina on parlés de la actualitat d’aquells instants. Va trobar la pàgina d’un diari virtual i es va quedar fascinada al veure que el text era bastant estrany:

“El plesident Chestel dimiteix

Aquest mateix matí el plesident genelal del país ha dimitit pel la plessió del poble. Totes les nostles fonts ens indiquen que a la manifestació d’ahil a la talda alguns assistents van manifestal el seu desacold amb el nou pla d’educació que el plesident volia imposal, pel tant...”

La Fina havia quedat impressionada, què havia passat amb la lletra r? Totes les paraules de la seva època que portaven aquesta lletra havien estat substituïdes per paraules iguals però representant la r amb una l, per tant la fonètica de la paraula també canviava.

Va pensar que seria un error de la pàgina o simplement que era algun text escrit expressament així, per aquest motiu i per assegurar-se’n va mirar i remirar un munt de pàgines més a les quals mai sortia una sola r.

Va tornar tan ràpid com va poder a la màquina i es va tornar a transportar fins a la seva època (2005), va fer tota mena de càlculs i estadístiques, va remenar un munt de llibres i no podia imaginar com dimonis havia desaparegut la lletra r. De sobte va tenir una idea, si tornava al futur i trobava llibres sobre història veuria per quin motiu va desaparèixer aquesta lletra. Va arribar-hi, però aquest cop havia programat la màquina perquè la deixés a la vora d’una biblioteca o un equivalent futurístic. En unes fraccions de segon la Fina ja es trobava al futur i davant seu podia veure un edifici brutalment gran. Va pensar un moment i decidí entrar amb l’esperança de trobar alguna informació que la pogués ajudar. La biblioteca era enorme i molt impressionant per a una inventora, ja que podia trobar des de llibres que semblaven tenir més de 1000 anys fins a unes petites agendes que contenien tota la informació emmagatzemada en una targeta virtual. La Fina va optar pels llibres de sempre, ja que hi estava més acostumada. La seva sorpresa va ser quan va veure que en els llibres de la secció d’història ( i més tard també va comprovar que passava el mateix en els llibres de les altres seccions) tots els textos estaven escrits correctament amb la lletra r inclosa. Desesperada, va agafar una de les agendes que quasi bé no sabia com funcionaven i va prémer un botó, el qual va encendre una pantalleta on deia: “quina infolmació desitja consultal?”. La Fina s’estava posant dels nervis, per què als llibres escrits sí que apareixia la r i en canvi als sistemes informàtics no? Indignada va teclejar a l’agenda : “desapalició de lletla” ( ja sabia que a l’agenda no podria posar la r ja que el teclat no tenia aquesta lletra). Automàticament va sortir un document bastant interessant a la pantalla, el qual deia:

“Vilus infecta tots els sistemes infolmàtics

Fa uns quants mesos les centlals infolmàtiques de tot el món es van quedal bloquejades pel denominat vilus malivuse el qual actuava a cada oldinadol cada cop que la lletla plohibida ela teclejada. Pel aquest motiu i pelquè la infecció no es distlibueixi més, han decidit tleule pel semple aquella maleïda lletla i substituil-la pel la lletla l. Aquesta decisió va sel molt dlàstica, pelò es van veule obligats a poltal-la a telme ja que ningú ha pogut tlobar cap alxiu que destluexi aquest vilus. És una glan pèldua pel l’oltoglafia, pelò, a l‘actualitat, si els sistemes infolmàtics es bloquegen nosaltles també ens bloquegem.

Pel notícies d’última hola hem pogut sabel que el lesponsable de la cleació d’aquest vilus ha estat detingut i selà jutjat d’aquí a un mes.

Sala Selace 4 juny de 2030”

Laia Allepuz López 4t A

LA DOBLE “E”

A la segona semifinal de la lliga dels Estats Units de futbol (que allà seria soccer) es va classificar Sacramento, que hauria d’enfrontar-se amb Denver a la final, ja que havia estat el guanyador de la primera semifinal. Després es va realitzar la roda de premsa on va participar l’entrenador de Sacramento, Jack Michael i va dir aquestes paraules que van sonar ben fort a tot l’estat, després de la pregunta d’un dels periodistes sobre si tenien possibilitats de guanyar el campionat:

- Doncs sí, -va dir en Jack amb veu molt segura i un somriure irònic- és més, t’ho asseguro i et diré de quina manera: guanyarem amb la nostra doble “e”.

Tothom ho sabia, el secret era la seva parella de davanters formada per l’Edmilson i l’Edgar, una parella que portava 30 gols en 25 partits repartits entre tots dos. Els diaris especulaven el perquè en Jack havia desxifrat el secret que el podia portar a la victòria.

Durant la setmana l’equip de Denver va preparar a fons el partit i en especial la seva defensa que, segons va declarar l’entrenador de Denver, estava totalment configurada per frenar l’atac format per les dues estrelles de Sacramento, que tindrien un marcatge de ben a prop.

El dia del partit va arribar i rodejat per la polèmica, en Jack Michael va presentar l’alineació, tal i com es feia en tots els partits que va ser llegida pel comentarista d’aquesta manera:

- En Paul a la porteria, una defensa de quatre formada pel Fran, l’Steve...com a extrem esquerre Jorge Han, la novetat de la convocatòria, és un jove de la pedrera que juga el seu primer partit en el primer equip. I el secret! La doble... Què!? –va dir el comentarista estranyat- No pot ser! L’Edmilson de extrem dret i l’Edgar com a davanter dret.

En Jack havia col·locat les dues estrelles escurades a la dreta del seu atac. És a dir, que havia deixat aquell nen de la pedrera sol per la banda esquerra.

El partit va començar i com ja es preveia, Denver va sortir amb molts defenses situats en el lloc on es trobaven la parella de la doble “e”, deixant de banda el jove Jorge, al costat esquerre. I els va sortir cara la broma, ja que als 17 minuts una passada molt llarga des de la defensa de Sacramento, va finalitzar en gol d’en Jorge que no va tenir cap oposició per part de la defensa de Denver. I en dos accions similars abans de concloure la primera part en Jorge va sentenciar el partit. A la segona part Denver va tenir més precaució quant a la defensa i Sacramento es va tancar al darrere per protegir el resultat, i tot va acabar igual que a la primera part. Sacramento es va proclamar campió, però no gràcies a les seves dues estrelles sinó al jove Jorge que va tenir un debut esplendorós. I a la roda de premsa concebuda pel Jack al final del partit, en Jack va contestar això a la pregunta que les estrelles no havien estat la doble “e” sinó el Jorge:

-Ha,ha,ha,! No?! El Jorge és el nostre extrem esquerre!

Sergi Rodríguez 4tB

EL CAS “M”

Es trobava estirada al terra, en la fosca i freda nit. La sang regalimava pel seu cap sense intenció de parar-se. Intentava dir alguna cosa, però no tenia forces suficients com per aconseguir pronunciar aquelles maleïdes paraules. Va intentar aixecar-se, però ja tot era inútil. Tot començava a tornar-se negre, ja no podia distingir res... Només podia diferenciar la silueta del seu agressor, una persona prima i de mitjana estatura... Havia d’intentar seguir amb el fil de vida que li quedava... No... No ho aconseguiria...Però ho havia d’intentar...

De sobte, ho va començar a veure tot clar. Una llum encegadora l’impedia distingir el seu voltant, però sabia que era sobre alguna cosa tova, i que duia alguna cosa al canell; alguna cosa que li feia molt mal. Va sentir una veu tendra i, espantada, va preguntar-se si aquell lloc seria el cel... Però tot d’un plegat, va sentir que aquella veu que deia: “Per ara continua amb pols, però està bastant dèbil. La mantindrem en observació durant uns dies, hem de vigilar si es desperta...”. I, després d’això, va tornar a sentir els batecs del seu cor, encara que aviat la son va tornar a apoderar-se d’ella.

Van passar dos dies fins que va tornar a despertar. En aquell moment tot li pesava, àdhuc el subtil pensament d’estar en vida. Quan va aconseguir obrir els ulls, només va poder veure una clara silueta. Era un home d’una mitjana edat, no tindria més de 35 o 36 anys, i estava assegut a la cadira del seu costat esperant impacient alguna cosa. Tenia dues o tres cicatrius a la cara, sota els blaus ulls, i tenia un bigoti amb pera que li donava un cert to de misteri. Duia un barret marró clar sobre el cap, una llarga gavardina a joc amb un estrany cinturó, i una petita gravadora a la mà esquerra..

Ella el mirava inquieta, preguntant-se qui era aquell home, mentre que ell semblava que ni se n’hagués adonat que la dona havia despertat. De cop, quan encara regnava el silenci, l’home, sense preocupar-se ni un sol instant de mirar la dona, va dir:

-Veuràs Carme, ara sóc jo qui parlarà. Després, si ho desitges, podràs preguntar-me tot el que se´t passi pel cap. Entesos? -va deixar una pausa per observar com la dona assentia- Bé, doncs jo sóc en Roger, sóc detectiu. L’altre dia et van intentar assassinar, però sembla que ets massa forta per suportar que la teva mort et guanyi aquesta batalla, i has sobreviscut. El teu agressor, el qual ha assassinat quatre dones més, sembla que deixa una estranya marca a tothom a qui assassina; aquesta marca que tens al canell. Portem més de dos mesos darrere d’ell, però fins ara ens ha sigut impossible enxampar-lo. L’altre dia, quan ell et va intentar assassinar, on eres?

-Doncs...Doncs acabava de sortir del bar en què treballo, “L’Enrenou”, i em disposava a tornar a casa, ja que una antiga amiga d’escola amb qui havia quedat m’acabava de trucar per dir-me que li era impossible venir a recollir-me. Vaig anar cap a la parada de taxis, la que hi ha al final del carrer, i em vaig estar allà una bona estona, ja que era dissabte i serien més de les onze...I...-va trigar una mica a explicar-ho, perquè no sabia si realment se’n recordava o si tan sols era el que ella s’imaginava, encara que en Roger va esperar pacientment sense ficar-li cap mena de pressa .-Vaig sentir unes passes a prop meu, ben bé just al darrere i, al girar-me, vaig veure a algú que era darrere meu, que em va fer un cop al cap amb alguna cosa. Després... L’únic que recordo és que el cap em feia molt mal i que vaig veure com queia al terra lentament. Sentia com la sang del cap em queia pel front i...Bé, l’única cosa més que recordo és haver sentit un gran dolor a la mà esquerra, just on duia el meu anell de casada.... Com si em tallessin la pell...

-Bé, tranquil·la. Ho has fet molt bé. Ets una persona molt forta Carme, no tothom és capaç de descriure una agressió tot just es desperta. Però, te’n recordes de com era el teu agressor?

-Mmmm... L’única cosa que sé segur és que era prim... De mitjana estatura...I que duia el cabell llarg...

-Molt bé Carme. Tant se val. Ja està bé per avui. Ara el que importa és que et recuperis com més aviat millor. D’aquí a dos dies et donaran l’alta, així que et trucaré per veure si podem trobar l’assassí, d’acord? Vinga, millora’t.

-Gràcies -va dir la Carme, just en el moment en què una infermera entrava a l’habitació.

L’endemà, la Carme va sortir de l’hospital de la mà del seu marit, en Bernat, perquè ja s’havia recuperat del cop al cap i perquè hi havia hagut un incendi aquell mateix dia i la Carme va accedir a deixar el seu llit als altres pacients, que de ben segur que estaven més greus. Mentre tramitaven els papers de sortida, va arribar en Roger, preguntant per la Carme.

-Carme, Carme! Com et trobes?

-Oh! Bé Roger, gràcies, però no cal que et preocupis per mi.

-He vingut tan aviat com m’han dit que podies marxar a casa. Segur que estàs bé?

-Sí, sí, tranquil, he sigut jo qui ha accedit a deixar l’hospital.

-Bé, tant se val, us acompanyaré a casa, hem de parlar de...

-Senyora Montseny Ferrís?- va interrompre la recepcionista.

-Sí, sóc jo.

-Perdoni que l’interrompi, però els seus papers ja són en regla. Ja pot marxar quan vulgui.

-Està bé -va dir la Carme, amb un petit somriure a la boca- Fins una altra. -Va agafar els papers i la mà d’en Bernat i va continuar parlant amb en Roger.- Roger, què m’estaves dient?

-Deia que tinc una pista. Vam trobar una ditada al ganivet que hi havia al lloc on et van agredir, possiblement amb el que et van fer la marca al canell, i hem de comprovar si coincideix amb les ditades que tens a la mà esquerra que no t’han deixat rentar; les de la marca.

- Està bé. Aniré ara mateix a fer-me les proves.

Després de dos dies, la Carme va rebre una trucada de telèfon d’en Roger, que l’hi havia demanat que s’afanyés a anar al seu despatx. Un cop allà, en Roger li va confirmar que eren les mateixes ditades que les del ganivet i les dels altres quatre crims, però que encara no sabien qui era l’assassí perquè aquelles ditades no les tenien registrades...possiblement mai abans l’havien detingut.

-Qui pot ser aquest agressor, que només intenta matar dones? Pot ser és un mena de...

- Pot ser és un home que...

-No. Un home mai mataria quatre dones i intentaria matar-ne una cinquena sense abusar de cap d’elles. És gairebé impossible... I aquesta marca... Sembla...

-Una mena de tribal...O un tres...O alguna lletra...

-Si fos una lletra...Semblaria un tipus de M...

Aquella tarda el temps va transcórrer ràpidament, intentant lligar les diferents pistes, fins que, de sobte, la Carme va dir:

-Escolta, Roger. No vau trobar a prop del ganivet algun anell, veritat?

-No és clar, t’ho hauríem dit de seguida... Tingues en compte que ets l’únic testimoni que tenim viu, l’única que ha vist l’assassí en persona.

-Sí, és clar...És que és el meu anell de boda, de quan en Bernat i jo ens vam casar...

-Oh! Ho sento...Per cert, per pura curiositat, com és l’anell?

-Doncs és d´or...I porta una C i una B gravades per la part de fora...

-Devia ser bonic...Mira, aquest és el meu.- va dir, mostrant-li un altre anell d’or-Aquesta és la meva inicial, la R- va dir mostrant la part de dins l’anell, -i, aquesta, l´inicial de la meva dona, la Marta -va dir, mostrant l’anell per la part que es veia.-Portem uns quants anys casats, però encara no sé si veritablement m’estima...

-És clar que t´estima! -va dir la Carme sense dubtar. -Hahaha! Ara m’ha vingut al cap una amiga que jo vaig tenir fa anys...Hahaha, estava enamorada d’en Bernat! Però ell la va deixar plantada per mi...Ai! Quins records...

Aquella nit, en Roger no podia parar de pensar en el cas d’aquest estrany assassí en sèrie. Va començar a revisar papers amb les dades dels assassinats i de la Carme. Com que a l’estudi de casa seva no es podia concentrar perquè el seu fill estava fent deures i preguntant-li tota l’estona, se’n va anar a treballar a la seva habitació, on, en front el llit de matrimoni, hi havia un petit escriptori i un mirall.

Després de moltes hores de pensar i intentar esbrinar qui era l’assassí, es va estirar al llit per descansar una mica, encara que seguia mirant a través del miralls els apunts que havia deixat sobre la taula.

De sobte es va recordar de per què se n’havia anat a treballar a la seva habitació...Perquè el seu fill estava fent els deures i no parava de llegir en veu alta poemes en què hi havia una paraula secreta formada per les inicials de cada frase...Quin treball! Quina sort tenia de ser petit encara! Tot d’una es va tornar a fixar en els seus apunts. L’únic full que es veia sencer era un en què posava els noms de les assassinades:

-Arset Claudet, Clara_____________C/Sant Adrià

-Ramunter Cargol, Sofia___________C/ Sant Andreu

-Trendís Forner,Blanca____________C/ Ventura

-Astet i Martí, Neus_______________C/ Sant Maurici

En Roger es va quedar pensatiu. Si aquest fos un dels exercicis del seu fill, que coi significaria ARTA? Va pensar que tot això era una bogeria, intentava resoldre uns assassinats amb un joc per a nens. Cansat, es va llevar per agafar un mocador abans d’anar-se’n a dormir. Com que al seu calaix no n’hi havia, el va agafar del segon calaix de la tauleta de nit de la Marta. Quan va obrir aquest calaix, va trobar un anell que no era el seu. Era un anell d’or que duia gravada una lletra: una B. Era estrany. L’anell era tal i com la Carme havia descrit l’anell que li van prendre. Va pensar el pitjor. Les paraules de la descripció de l’anell li ressonaven dins del cap. Va mirar la part de dins de l’anell i efectivament, hi havia un C gravada. Tot el món se li va venir a sobre després d’això. Ara tot tenia sentit: ARTA, la inicial de cada cognom, en ordre de com havien sigut assassinades. Tan sols faltava l´M, de Montseny Ferrís, la Carme, a qui no havia pogut assassinar. Va pensar en que llavors, no s’havia adonat de res per amor; mai podria haver sospitat de la persona amb qui es va casar, de la persona a qui li havia entregat la vida. Però ara, pensant-ho fredament...La Marta li havia explicat que la van deixar cinc nois per altres noies...Li va explicar quan encara no estaven sortint, que havia sortit amb un noi que es deia Bernat...Que va ser l’últim noi que la va deixar plantada...Que ella l’havia estimat més que a ningú a la seva vida i li va prometre venjança...Però que ell se la va jugar amb una altra...I la Carme l’havia contat just el mateix però des del seu punt de vista, la noia amb qui se la va jugar...I la senyal...Estava clar que era una M, i que totes les assassinades, ara que ho pensava sabent-ho tot, eren les noies per les quals els nois l´ havien deixat...Les marcava amb una M (va pensar) potser perquè sabessin que encara eren de la seva propietat...La Marta sempre havia sigut molt egoista...

Després de recuperar l’alè, va escapar de casa sense que la Marta ni el seu fill se n’adonessin i, amb l’anell a les seves mans, va redactar l’escrit que faria que el seu fill creixés sense mare, l’escrit que ficaria la dona que més havia estimat a la presó durant la resta de la seva vida.

Judith Crespo Rueda

4t ESO A

EL REI INFELIÇ

Hi havia una vegada, en un lloc del món, un pacífic, fort, ric i exuberant imperi. Aquell imperi controlava tot el que ocorria en el món, era governat per Maria II i Xavier VI que regnaven pacíficament, però ja tenien una certa edat i aviat haurien d’abandonar el tron i no tenien cap fill. Així el tron aniria a parar a la malànima neboda del rei, Lydia XI, l’ovella negra de la família. La Lydia era malvada i no tenia cap mirament amb la gent que ella no creia que era digna de viure. Ella anhelava pacientment la mort del rei per governar amb tota llibertat l’imperi.

Però una nit de lluna plena, a l’ombra d’un roure, aparegué un nen. La reina, en l’itinerari que feia cada nit pel jardí de palau, el va veure i tota animada decidí adoptar-lo com a fill, però ningú havia de conèixer que realment no era de la família reial, tothom havia de creure que aquell nen era el veritable hereu de la corona. I així ho va fer, va explicar-li-ho tot al rei. El rei no va plantejar cap inconvenient, i a l’endemà anunciarien el naixement d’Edgar V, el futur rei de Piath.

La infància del príncep fou molt dura, gairebé fugaç, ja que amb una dècada de vida, va haver de començar a governar perquè el rei havia mort en un accident quan viatjava pel regne a la recerca d’un herbolari que li havia de dir què havia de fer per talar el roure on trobaren l’Edgar. Ja que, partir de la nit en què aparegué el petit noi, l’arbre no havia deixat de créixer i gairebé cobria tota la zona nord del jardí reial.

La reina intentà regnar, però la llei deia que l’imperi l’havia de governar l’hereu, no ella. Malgrat tot, ella el governava indirectament per mitjà del príncep, ja que ell feia tot el que la reina li deia.

Però va arribar un dia en què la reina emmalaltir greument i va morir. Havia arribat l’hora en què el jove príncep hauria de governar.

Quan el rei ja en tenia dotze, començà a reflexionar. Per què la gent podia anar pel carrer indiferent i ell no? Per què ell no era capaç d’apreciar a ningú? Ell volia poder caminar entre la gent del poble per veure com era la vida quan no t’ho donaven tot fet. Per això va decidir abandonar, temporalment, el tron, per anar al poble.

EL poble no era com ell imaginava, tot era brut, lleig i amb molta gent que no tenia cap preocupació pel que ocorria al voltant. La gent era molt freda amb tothom, ningú no ajudava a ningú, tot ho feien per or o per moneda.

El príncep va notar una gran punxada al cor quan per la cantonada del carrer va aparèixer un noieta jove, tan blanca com la neu i amb una mirada blava com el cel. Què era aquella emoció que no havia experimentat mai? Què era? És que havia emmalaltit?

La noia l’ignorà i continuà caminant, el petit príncep va tornar a notar la punxada al cor, però no el va afectar de la mateixa manera que la primera, ara experimentava una gran amargor i un fort dolor en veure que la noia l’havia ignorat completament.

A partir d’aquell dia, cada matí anava al poble a veure aquella noia. Preguntava a tothom per ella i tothom li deia el mateix:

-A aquella noia li diuen pobra, però en realitat tenia per nom Anna.

El petit príncep va obtenir, finalment, la confiança de l’Anna, ja que jugava i parlava molt amb ella.

Un dia el príncep va decidir dir-li el que experimentava al cor quan la veia. I així ho va fer, va anar a la recerca de la noia i li va dir tot a la cara, però la noia no li va fer ni fu ni fa, tot el contrari, a partir d’aquell dia la noia l’ignorava completament. El pobre príncep va notar una pena molt gran.

A partir d’aquell dia l’Edgar no va tornar a viure com ho havia fet, ara no volia anar enlloc, tan gran era la pena que experimentava que mai no va trobar la noia ideal amb la qual compartir l’imperi, i finalment va morir atrapat per una malenconia que no el deixava viure. Quan va morir, la gent del poble va fer un any i mig de dol.

Actualment recorden aquell rei com “el rei infeliç” i maleeixen aquella noia per haver-li robat la felicitat, l’alegria i l’ànima.

Encara hi ha gent que creu que l’Anna en realitat era la malvada Lydia que volia el poder per governar i controlar el pacífic, fort, ric i exuberant imperi de Piath.

SSSS

Lázaro Márquez Pérez

4t B E.S.O.